POEMAS

 

Hay poemas que me llenan de nostalgia

del hermoso cuerpo que abracé otro tiempo

y que aún aviva en mi memoria, inerme,

de tantos y tantos abrazos y besos.

En otros poemas, aún resuenan,

las cuentas del azar que fue mi vida

y dejan sus sonidos en la mente,

las huellas de aquel paso de la gloria.

Palabras son, pero que así me llevan

de nuevo hasta tus manos o tus labios,

de nuevo a tu cintura en donde siguen

mis sueños aferrándose...

Palabras venturosas de los versos:

vibrad ahora y espantad las penas;

traedme hasta esta alcoba de mi casa

el replandor de aquellos días celestes.

J. Plou

Pluja i boira

TRADUCIR ==>

Com un estrany miro la pluja

a les fosques des de la meva finestra

i no reconec la meva ciutat,

no hi veig altres carrers,

que les que esborra el temps

i el record les dilueix.

Passo la vista per la sang,

per les desolacions,

d'aquest segle que supera,

altres segles d'horror.

Com si no sabés,

que aquesta pluja tan lenta,

que aquesta insistent boira,

ens parla en veu baixa

i es posa entre nosaltres,

com un porc senglar ferit,

estovarà els camps,

per a la sembra, si,

també per a qui enterren.

Com si no sabés,

el significat d'aquesta pluja,

que cau sobre mullat

i aquesta boira impertinent,

que xopa la memòria,

amb un drap d'oblit.

J.Plou

TRADUCIR ==> 

LA TARDA

Aquesta tarda de núvols

blaus i grisos,

d'aus que creuen el dia;

conspira a l'anarquia

que s'enrosca a la muntanya,

en aquesta cúpula poblada

que es fuga a l'horitzó.

Aquesta tarda és la quimera

dels dies que vivim,

de la llum que convida a l'petó

que un dia ens vam donar.

Només hi ha anada

sense retorn,

hores en què existim.

La tarda cau,

sobre un planeta al·lucinat;

sempre hi haurà tard,

sempre hi haurà somnis.

llums

ulls oberts

ulls tancats.

J.Plou

Arc de Sant Martí

TRADUCIR

D'una gota de pluja

unida a un raig de sol

va néixer el arc de Sant Martí

¡Tan màgic i ple de color!

morat, blau, Sardenya, groc,

taronja i vermell, són els seus colors

i la seva forma com un pont,

pel que el meu amor va passar.

a la plaça del meu poble,

s'ha construït un pont,

de què brollen els colors,

amb l'aigua de la font.

Mira el meu nen cap al cel,

i si veus l'arc de Sant Martí,

somia amb els seus colors

i d'ell mai t'oblidis.

J. Plou

TRADUCIR

MAR MEDITERRANI

TRADUCIR

Sempre vinc al teu riba, vell mar,

meu vell mar amic,

per temperar el meu ànim,

sentint les teves onatges bravíos ...

La muntanya amb totes les seves grandeses,

el bosc amb els seus ocells i nius,

i els centrals i superbs pobles

no tenen el teu atractiu ...

Més que les capitals interiors

adornades amb prou feines per un riu,

prefereixo els pobles mediterranis

adormits pel són marí ...

Mar de cresta lleonada,

mar de vegades blau i de vegades tranquil;

mar com la dona, sempre voluble,

Qui no somia amb tu?

Des d'un banc de pedra de la platja

i a la mitjanit,

miro tremolar en les altures les estrelles

que em semblen punts suspensius ...

El cel és clar, com una lluna de vidre;

 Allà lluny, el cel es somriu

amb els seus estels límpids,

la societat s'embriaga de licors,

de paraules sense fons ni sentit;

però tu, vell mar, el teu res vols,

continues altiu, eternament trist,

balancejant al teu onatge 

les barques pescadores ...

Orgullós resongas,

jo no sé que estranys ritmes

de força i voluntat ...

Per això vinc per temperar el meu esperit

en la teva cançó, que fa olor de sals,

meu vell mar amic ...

Les flors

TRADUCIR

Immens és el tresor,

que tanquen aquests dons per al món.

¡Les flors! l'alegria de les flors,

la rica multitud dels seus colors,

el cor dilata,

i a l'ànima inunda de plaer i vida,

La immensa varietat de les seves olors

que el zèfir deslliga

i amb ala atrevida

el rosat mantell de l'aurora

i per la nit l'estrellat vel,

esplèndid embalsama,

dóna plàcid consol,

a qui afligit plora,

més tendre amor a qui estima

i un misteriós bàlsam vessa

de l'ànima en el més íntim i profund,

tornant l'ésser a un deliciós món

de noves il·lusions

que tendres commocions

causen a el cor, alienat

amb els vagues records que les flors,

gràcies a les seves olors,

de el caos de l'oblit han evocat.

¿Qui, a el sentir la celestial fragància

de les lleugeres filles, que a milers

abril i maig engendren, a l'hora

d'un ésser estimat no recorda la cara,

la veu, el continent, i la tendresa

no sent el record i la tristesa

que sempre ha de brollar de l'sentiment?

Hi ha res més bonic que els prats,

quan les brises de l'abril els gronxen,

quan, al maig amb tebi sol, floreixen?

milers de capolls ja aflorats?

¿On estan els pinzells

que pinten aquests quadres de clavells

de roses, tulipes, roselles,

violetes, assutzenes, violes dàlies,

camèlies i altres mil corol·les

orgull i vanitat del matí,

que els ostenta ufana,

sembrades en els seus mantells de maragda.

J.Plou

TRADUCIR

Mi canto

A la luz de una estrella,

recitaré mi cántico suave

y robaré a las auras un gemido,

que acompañe perdido,

los gorjeos melancólicos del ave.

y en la paleta 'Aceite de mágicos pintores!

que me dé luz y colores,

que embellezcan y animen la naturaleza.

Y al músico inspirado, blando tono,

que me dé mientras entono,

un himno de placer y de ternura;

de inspiración en el alma sedienta,

se agite turbulenta,

en la ideal región de los amores.

En este mundo que embellecen tanto,

los pinceles y el canto,

de músicos, poetas y pintores.

Una guitarra dame:

que mis cánticos,

duermen los pesares

del tierno amante y la afligida esposa

y ensalcen la dulcísima belleza,

la calma y la pureza,

de la tímida virgen pudorosa.

Yo cantaré en las auras y las flores,

los trémulos colores

del sol que en occidente se reclina,

en la tormenta que se desata.

Visca l'estíu

No hi ha pas temps entre tota l'anyada,

no hi ha pas temps tan alegre i tan sa,

com és el temps de la bella estiuada,

per viure bé i estar alegre i feliç;

si la calor fa a la ciutat bona estada,

a la muntanya tot canta i tot riu.

Visca l'estíu

que és el temps de l'alegria

que és el temps que tothom viu

té Matinades de fresca ferida

nits estelades de dolç claror

fonts que remullen l'eterna verdor

cants i harmonies de llums i de vida

aire als arbres i fresca al riu

Visca l'estíu

que és el temps de l'alegria

viva l'estiu

que és el temps que tothom viu

J.Plou

Sembrant roures i pins

D'aquell racó banyat pels fulgors

del sol que el nostre cel triomfant plena;

de la florida terra on entre flors

es va lliscar la meva infància dolça i serena;

embolicat en els records del meu passat,

borrós com el lluny de l'horitzó,

guardo l'estrany exemple, mai oblidat,

del sembrador més estrany que va haver-hi en la muntanya.

Encara no se si era savi, boig o prudent

aquell home que humil vestit vestia;

només sé que en mirar-li tota la gent

amb profund respecte es descobria.

I és que potser el seu gest sever i noble

a tots sorprenia per l'arrogant:

fins als llenyataires mirant al roure

senten les majestats del gegant!

Una tarda de tardor vaig pujar a la serra

i al sembrador, sembrant, vaig mirar rialler;

des que existeixen homes sobre la terra

mai s'ha treballat amb tanta obstinació!

Vaig voler saber, curiós, la qual cosa el dement

sembrava a la muntanya sola i bravía;

l'infeliç oyóme benignament

i em va dir amb profunda melancolia:

—Sembro roures i pins i sicòmors;

vull omplir de frondas aquest vessant,

ull que uns altres gaudeixin dels tresors

que donaran aquestes plantes quan jo mori.

—Per què tants maldis per la jornada

sense buscar recompensa?— vaig dir. I el boig

va murmurar, amb les mans sobre l'aixada:

—«Potser tu imaginis que m'equivoco;

potser, per ser nen, et sorprengui molt

el sobirà impuls que la meva ànima encén;

pels quals no treballen, treball i lluito;

si el món no el sap, Déu em comprèn!

»Avui és l'egoisme maldestre mestre

a qui rendim culte de diverses maneres:

si resem, demanem només el pa nostre.

Mai al cel demanem pa per a tots!

En la pròpia misèria els ulls fixos,

busquem les riqueses que ens convenen

i tot ho escometem pels nostres fills.

És que els altres pares fills no tenen?...

Vivim sent germans només en el nom

i, en les guerres brutals amb set de robatori,

hi ha sempre un fratricida dins de l'home,

i l'home per a l'home sempre és un llop.

»Per això quan al món, trist, contemplo,

jo m'afanyo i m'imposo rude tasca

i sé que val molt el meu pobre exemple

encara que pobre i humil sembli i sigui.

Cal lluitar per tots els que no lluiten!

Cal demanar per tots els que no imploren!

Cal fer que ens sentin els que no escolten!

Cal plorar per tots els que no ploren!

Cal ser com abelles que en el rusc

fabriquen per a totes dolces bresques.

Cal ser com l'aigua que va serena

brindant al món sencer frescos raudales.

Cal imitar al vent, que sembra flors

el mateix a la muntanya que en la plana,

i cal viure la vida sembrant amors,

amb la vista i l'ànima sempre en l'altura».

Va dir el boig, i amb noble melancolia

per les breñas de la muntanya va continuar grimpant,

i en perdre's en les ombres, encara repetia:

—«Cal viure sembrant! Sempre sembrant!...»

DE LA RED

Únic amor

Únic amor, ja tan meu

que va assaonant el Temps:

Què bé ens sap l'absència

quan ens molesta el cos!

Les meves mans t'han oblidat

però els meus ulls et van veure

i quan és amarg el món

per mirar-te els tanco.

No vull trobar-te mai,

que estàs amb mi i no vull

que vaig estripar la teva vida

el que fabrica el meu somni.

Com un dia me la vas donar

visqui la teva imatge posseeixo,

que diàriament renten els meus ulls

amb llàgrimes el teu record.

Un altre se'n va anar, que no tu,

amor que clama el silenci

si els meus braços i la teva boca

amb les paraules van partir.

Un altre és aquest, que no jo,

mut, conforme i etern

com aquest amor, ja tan meu

que anirà amb mi morint.

El susurro del viento

 

Cuando el viento sopla sobre un campo de hierba,

forma pequeñas ondas, un vaivén sutil,

como un lago que baila bajo el sol brillante;

en un campo de maíz, las olas son grandes,

despliegues de oro que juegan sin fin.

Escucha entonces las historias que canta,

en voz alta, entre los árboles, va,

una melodía suave que abraza la brisa,

y otra diferente, más cerrada, se cuela,

entre muros con grietas, callada, se va.

Ves cómo persigue nubes algodonosas,

rebaños de ovejas en un cielo tan azul?

Sientes este aullido en la puerta abierta,

como un vigilante que da cuerda al cuerno,

anunciando su paso por el mundo en calma?

Y también, como silba en las chimeneas,

haciendo que el fuego crepite y brille,

creando sombras que bailan en la pared,

mientras la noche se viste de abrigo;

¡qué acogedora es el calor de su luz!

Sentado junto al fuego, escucha atento,

las historias que trae el viento constante;

déjale contar su propia aventura,

con susurros de tiempo y sueños pasados,

pues puede relatar más que todos nosotros juntos.

J. Plou

El vagabundo y su noche mágica

Sus pasos se balancean

y casi levita en el aire

y se puede respirar felicidad

al sentir su aroma.

Guardián de los sueños, anhela la paz

con el legado de mil miedos y su día se consume

en sollozos del alma .

Su rostro cansado

muestra una barba blanca

y sus dedos, quemados por mil cigarrillos,

contienen la historia de su desarrollo.

La limosna de una sonrisa

se desliza entre el alma y el corazón

y lleva la alegría

de mil palabras no dichas.

Un plato vacío

ha cumplido su tarea

y un vaso todavía lleno

espera su turno.

El aroma de la solidaridad

se extiende por la tarde helada

y una caja de cartón abandonada

respira aire fresco.

No le cuentes a nadie

No le cuentes a nadie por el momento

que te desnudé mi alma,

que con impúdica inocencia,

te entregué mi sentimiento,

tejidos con palabras que hablaban,

del pasado, del hoy y del mañana.

No le cuentes a nadie,

que abriste la ventana prohibida,

que encontraste recuerdos empolvados,

escritos en hojas desechadas por el tiempo,

que recogiste del suelo los trozos,

para leer lo ya olvidado.

Rescatar del naufragio de los tiempos,

la embarcación de los recuerdos,

sus velas ya rechazadas;

los vientos ya no empujan,

atrapada y moribunda en tus manos;

prisionera se queda la historia de los tiempos.

Hacia desconocidos rumbos viajan,

en alas de mariposa: el hoy y el mañana;

multicolores sueños llevan

en su viaje de regreso,

para guardarlos en el cofre del olvido

y de nuevo un día ser leídos,

con el tiempo ya partido.

J.Plou

Dulces labios

Se iluminó la estancia de tu gracia,

al acercar a tu boca la mía temblorosa,

mientras por tierra y cielo tuve la audacia

de cortarle al rosal la más preciada rosa.

¿Qué jugo, di, qué jugo el corazón invoca

que tiene en tus labios tan íntimos dulzores?

¿Será el nectar que las abejas buscan en las flores

y las transportan al panal de tu boca?

¡Oh, beso! que hizo fraguar los colores,

en tu cara y boca, con fogosidad,

abriendo en lo más puro de los corazones,

la puerta de acceso a la eternidad.

Tu labio, jardín donde la fiebre es jardinera;

botón caliente de mi labio al límite

fundiéronse en en el fondo de la  hoguera

para beberse juntos de un beso el infinito.

J. Plou

Oda a la primavera y al amor

En primavera, la tierra se engalana, un festín de colores, lleno de flores. Las flores, se besan, entrelazando los tallos, y los árboles se abrazan en sus ramas. El río, como amante, suave se desliza, transparentes aguas que al viento acaricia; susurra halagos el sauce, los juncos al unísono, mientras los cantos de amor nos llenan por completo. Los pájaros bailan en vuelo vertiginoso, trines fluidos, melodías en un soplo hermoso. El Sol desata llamas, sobre la piel, y las ráfagas juegan en un cielo de miel. No sientes el abrazo de la brisa helada, ¿el aroma embriagador que despierta la mirada? Quizás no te dice nada esta Naturaleza viva, suscitando en tu ser una pasión furtiva? Disfrutamos del amor, abrazamos la vida, en cada susurro, en cada despedida! Caigamos ebrios de caricias y placeres, en ese edén donde todo son placeres. Sé mía, toda mía, deseo contagioso, tus ojos azules, profundos y misteriosos. Tus labios rojos, fuego que me quema, quiero beber de ti, perderme en tu lema. En noches de estrellas, danzando en el suelo, perfumados de vino, en calor de anhelo, seremos dos vidas en un mismo compás, nunca satisfechos, en un deseo audaz. Aquí, entre el sembrado de verdes esperanzas, donde el amor ríe y la vida es danza, el río susurra sus dulces armonías, y nosotros, unidos, bailaremos los días. Ven, no huyas, que la primavera es nuestra, su triunfo de vida en la pasión se manifiesta. Te deseo aquí, donde el amor vuelve a renacer, en el abrazo eterno, donde el alma se hace eterno. J. Llueve