El rodamón i la seva nit màgica

 

Els seus passos es balancegen

i gairebé levita a l'aire

i es pot respirar felicitat

en sentir la seva aroma.

Guardià dels somnis, anhela la pau

amb el llegat de mil pors i el seu dia es consumeix

en sanglots de l'ànima .

El seu rostre cansat

mostra una barba blanca

i els seus dits, cremats per mil cigarrets,

contenen la història del seu desenvolupament.

L'almoina d'un somriure

llisca entre l'ànima i el cor

i porta l'alegria

de mil paraules no dites.

Un plat buit

ha complert la seva tasca

i un got encara ple

espera el torn.

L'aroma de la solidaritat

s'estén a la tarda gelada

i una capsa de cartró abandonada

respira aire fresc.

TRADUCIR

El vagabundo y su noche mágica

Sus pasos se balancean

y casi levita en el aire

y se puede respirar felicidad

al sentir su aroma.

Guardián de los sueños, anhela la paz

con el legado de mil miedos y su día se consume

en sollozos del alma .

Su rostro cansado

muestra una barba blanca

y sus dedos, quemados por mil cigarrillos,

contienen la historia de su desarrollo.

La limosna de una sonrisa

se desliza entre el alma y el corazón

y lleva la alegría

de mil palabras no dichas.

Un plato vacío

ha cumplido su tarea

y un vaso todavía lleno

espera su turno.

El aroma de la solidaridad

se extiende por la tarde helada

y una caja de cartón abandonada

respira aire fresco.

AMO SOMIAR

Ofego el meu desig

En un somni...Amo somiar,

Que estimo creure cert

Encara que no sigui cert.

Teixeixo la tela que cobreix l'immens,

La pinto amb els teus trets

Per després mirar-la arravatada i confosa,

Admirant tanta bellesa

I cantar-te cançons

Si tan sols tingués llengua d'àngels,

T'escriuré poemes

buscaré les paraules,

per descriure aquests alens

amb què em fas sospirar.

No obstant, sostinc a prop meu,

la imatge del teu somriure,

tan clara que amb la lluna

no té comparació.

I totes les estrelles, un mantell blanc,

serien les teves donzelles.

Mulla els teus peus a la immensitat del mar

i al llarg de valls i muntanyes adormides.

Em preguntes: Tu que ets propietari de tot

Per què et preocupes per mi?

Potser perquè a la meva cremor,

Al meu ardor ia la meva confusió

trobes aquesta alegria subtil,

que et fa magnífica.

J. Plou

TRADUCCIÓN

Amo soñar

Ahogo mi deseo

En un sueño...Amo soñar,

Que quiero creer cierto

aunque no sea cierto.

Tejo la tela que cubre lo inmenso,

la pinto con tus rasgos,

para después mirarla arrebatada y confundida,

admirando tanta belleza

Y cantarte canciones.

Si sólo tuviera lengua de ángeles,

Te escribiré poemas

buscaré las palabras,

para describir estos ajenos

con que me haces suspirar.

Sin embargo, sostengo cerca de mí,

la imagen de tu sonrisa,

tan clara que con la luna

no tiene comparación.

Y todas las estrellas, un manto blanco,

serían tus doncellas.

Moja tus pies en la inmensidad del mar

ya lo largo de valles y montañas dormidas.

Me preguntas: Tú que eres propietario de todo,

¿por qué te preocupas por mí?

Quizás porque en mi ardor,

En mi ardor y en mi confusión

encuentras esta alegría sutil,

que te hace magnífica.

J. Plou

Vull ser el poeta...

Vull ser el poeta d'ànimes ferides

que la pietat de la paraula imploren,

de tantes tristos, solitàries vides,

de cors que en silenci ploren.

Vull donar ritme a la meva vida

que és boira i recòndita bellesa,

i ser la veu que somnia al teu costat,

amb alegria i sense tristesa.

Vull expressar els meus pensaments,

donant ales al que formo,

ajuntant ritmes amb paraules corrents,

i cantar el que somio quan dormo.

I vull compartir el patiment

d'altres; i ser el seu confident...

I si puc donar vida al que sento,

J. Plou

De què podria viure?

No puc deixar d'estimar-te, ni d'escriure,

sobre aquest el nostre amor compartit,

que batega sobre el meu pit estremit,

perquè de quina altra cosa podria viure

Recordeu l'amor que heu sentit

és com regar el gessamí,

aixecar estàtues en un jardí.

i sospirar per una cosa desapareguda

El desvari és gran i gran la pena,

i insensata la pèrdua de la raó,

i si una fletxa es clava al cor,

qui pot eliminar aquesta aspra condemna?

Escolto la veritat de la meva existència,

als llavis del Déu del món,

sembla escoltar en el més profund

el dolç ressò de la seva clemència.

J. Plou

 

Oda a la Primavera i a l'Amor

A la primavera, la terra s'engalana,

un festí de colors, ple de flors.

Les flors, es besen, entrellaçant les tiges,

i els arbres s'abracen a les seves branques.

El riu, com amant, suau llisca,

transparents aigües que al vent acaricia;

xiuxiueja afalacs el salze, els joncs a l'uníson,

mentre els cants d'amor ens omplen del tot.

Els ocells dansen en vol vertiginós,

trins fluids, melodies en un buf bonic.

El Sol desferma flames, sobre la pell,

i les ràfegues juguen en un cel de mel.

No sents l'abraçada de la brisa gelada,

l'aroma embriagadora que desperta la mirada?

Potser no et diu res aquesta Natura viva,

suscitant en el teu ésser una passió furtiva?

Gaudim de l'amor, abracem la vida,

a cada xiuxiueig, a cada comiat!

Caiguem ebris de carícies i plaers,

en aquest edèn on tot són plaers.

Sigues meva, tota meva, desig contagiós,

els teus ulls blaus, profunds i misteriosos.

Els teus llavis vermells, foc que em crema,

vull beure de tu, perdre'm al teu lema.

En nits d'estrelles, dansant a terra,

perfumats de vi, en calor d'anhel,

serem dues vides en un mateix compàs,

mai satisfets, en un desig audaç.

Aquí, entre el sembrat de verdes esperances,

on l'amor riu i la vida és dansa,

el riu murmura les seves dolces harmonies,

i nosaltres, units, dansarem els dies.

Vine, no fugis, que la primavera és nostra,

el seu triomf de vida a la passió es manifesta.

Et desitjo aquí, on l'amor torna a renéixer,

a l'abraçada eterna, on l'ànima es fa eterna.

J. Plou

El Xiuxiueig del Vent

 

Quan el vent bufa sobre un camp d'herba,

forma petites ones, un vaivé subtil,

com un llac que dansa sota el sol brillant;

en un camp de blat de moro, les onades són grans,

desplegaments d'or que juguen sense fi.

Escolta llavors les històries que canta,

en veu alta, entre els arbres, va,

una melodia suau que abraça la brisa,

i una altra de diferent, més tancada, es cola,

entre murs amb esquerdes, callada, se'n va.

Veus com persegueix núvols cotonosos,

ramats d'ovelles en un cel tan blau?

Sents aquest udol a la porta oberta,

com un vigilant que dóna corda a la banya,

anunciant el seu pas pel món en calma?

I també, com xiula a les xemeneies,

fent que el foc crepiti i brilli,

creant ombres que ballen a la paret,

mentre la nit es vesteix d'abric;

quina acollidora és la calor de la seva llum!

Assegut al costat del foc, escolta atent,

les històries que porta el vent constant;

deixa-li explicar la seva pròpia aventura,

amb murmuris de temps i somnis passats,

doncs pot relatar més que tots nosaltres junts.

J. Plou

POEMES

Hi ha poemes que m'omplen de nostàlgia

del bell cos que vaig abraçar un altre temps

i que encara aviva a la meva memòria, inerme,

de tantes i tantes abraçades i petons.

En altres poemes, encara ressonen,

els comptes de l'atzar que va ser la meva vida

i deixen els seus sons a la ment,

les empremtes d'aquell pas de la glòria.

Paraules són, però que així em porten

de nou fins a les mans o els llavis,

de nou a la teva cintura on segueixen

els meus somnis aferrant-se...

Paraules venturoses dels versos:

vibreu ara i espanteu les penes;

porteu-me fins a aquesta alcova de casa meva

l'esplendor d'aquells dies celestes.

J. Plou

En aixecar-me

Assegut a la vora del llit,

com si fos a la vora de l'abisme,

miro el terra que m'espera.

El toco amb la punta del peu,

com es toca laigua dun estany;

ho sento gelat, fràgil i ple de nusos,

com la mà dun vell amb artritis.

Dono els meus primers passos sobre la catifa.

Camino cap al mirall de l'armari,

miro la meva pal·lidesa, el meu cabell regirat,

les profundes conques dels ulls.

Fa olor de flor de taronger l'aire del dia.

El cel, d'un miraculós blau dolent,

es retalla darrere de les teulades.

El carrer és un llarg deliri cap al futur.

La casa, un globus davant d'una espina.

J. Plou

Dolços llavis

Es va il·luminar l'estada de la teva gràcia,

en acostar a la teva boca la meva tremolosa,

mentre per terra i cel vaig tenir l'audàcia

de tallar al roser la més preada rosa.

Què suc, digues, què suc el cor invoca

que té als teus llavis tan íntims dolçors?

Serà el nectar que les abelles busquen a les flors

i les transporten a la bresca de la teva boca?

Oh, petó! que va fer forjar els colors,

a la teva cara i boca, amb fogositat,

obrint en el més pur dels cors,

porta d'accés a l'eternitat.

El teu llavi, jardí on la febre és jardinera;

botó calent del meu llavi al límit

es van fondre al fons de la foguera

per beure's junts d'un petó l'infinit.

J. Plou

No li expliquis a ningú

No li expliquis a ningú de moment

que et vaig despullar la meva ànima,

que amb impúdica innocència,

et vaig lliurar el meu sentiment,

teixits amb paraules que parlaven,

de el passat, de l'avui i de demà.

No li expliquis a ningú,

que vas obrir la finestra prohibida,

que vas trobar records empolsegats,

escrits en fulls rebutjades pel temps,

que vas recollir de terra els trossos,

per llegir el ja oblidat.

Rescatar d'el naufragi dels temps,

l'embarcació dels records,

les seves veles ja rebutjades;

els vents ja no empenyen,

atrapada i moribunda a les teves mans;

presonera es queda la història dels temps.

Cap a desconeguts rumbs viatgen,

en ales de papallona: l'avui i el demà;

multicolors somnis porten 

en el seu viatge de retorn,

per guardar-los al cofre de l'oblit

i novament un dia ser llegits,

com el temps ja partit.

J.Plou

Això és amor

Desmaiar-se, atrevir-se, estar furiós,

aspre, tendre, liberal, esquiu,

encoratjat, mortal, difunt, viu,

lleial, traïdor, covard i animós;

no trobar fora del bé centre i repòs,

mostrar-se alegre, trist, humil, altiu,

enutjat, valent, fugitiu,

satisfet, ofès, recelós;

fugir la cara al clar desengany,

oblidar el profit, tot l'any;

creure que un cel en un infern hi cap,

donar la vida i l'ànima a un desengany;

això és amor, qui ho va provar ho sap.

LA MUSARA

Quanta naturalesa!

Quanta joia s'amaga i quanta pena

sota la calç viva,

o florida penombra de rebost!

Poble dels alcores;

espigues blondes i sagnants flors.

Poble abandonat, petrificat

a l'alt silenci de les hores.

Indolent. Callat.

Exposat al vertigen de les aurores.

Quanta saviesa perduda,

als seus carrers d'ombra fulgent!

Hi ha calç a les parets

que fereixen els ulls amb centelleigs

vermellons. A les seves xarxes

devoren les aranyes als bells

insectes. I la tarda

vermella de nimbres o dalles, crema.

Crema la tarda i passa deixant cicatrius

i galtes lacerades.

L'església davant de l'estany!

Avenes grogues, espigades.

I el vol dels ocells fugaços.

Sense passos pressurosos,

amb les celles arrufades per la pena

torno, cautelós, a la ronda d'esvelts pins.

De nou a la sendera,

amb el desvetllament de la blanca lluna

estampada a la seda del crespó de la nit,

torno a la vida ia l'olor de l'ombra florida.

J. Plou

Riu de l'ànima

A tu que et diré, riu de l'ànima?

que ets càntir de la meva set!

I a tu què et diré, dona?

que et lliuro el meu cor!

Fins i tot arribaré i, entre les mans,

prendré vent i aigua, llum i terra,

i uniré els nostres noms.

Què és la nostra esperança,

que ens guanya i ens perd cada dia.

Què nostra és la tristesa,

Què nostre és el record,

que ens uneix com una abraçada.

Què nostre és el nostre amor,

amb ell estem igual que un nen

amb sabates noves.

Què nostre és el nostre món:

fet a la imatge de les nostres ànimes.

Quina meva ets tu,

quin meu el món,

que meva la meva veritat,

quan et tinc.

La meva vida comença

on comença la teva.

Cal aprendre la pau,

jo la vaig aprendre als teus ulls.

Aprendre-la i viure-la.

Jo he après a viure a la teva manera.

No hi ha pau per a qui no té esperança.

Ni n'hi ha per al llavi sense petó, i sense...

No, no hi ha pau per a l'home buit d'esperança.

Jo et dic dona, i et dic tendresa i alegria.

Oh, regió fabulosa dels teus braços!

Dóna'm la teva llum, el teu cim, el teu destí.

Dóna'm més, molt més,

doncs saps donar-ho tot a mans plenes.

Ets incalculable com un món.

I tendres i fràgil com un nen.

Em sorprens, m'acora-les,

i entre els llavis ets dòcil.

La nostra vida se suma i es desborda.

La meva ànima és completament teva.

J.Plou

HA ARRIBAT NOVEMBRE

==> TRADUCIR

Va arribar novembre

amb les seves esporàdiques aigües,

col·locant diamants a cada full.

El mes dels arbres encara assedegats

i de l'enfiladissa que s'enfila el mur

Jove novembre gairebé verge

t'enyorava a les tardes d'estiu

i ara arribes primorós,

a encantar-me amb el batre del teu plugim.

Estimat novembre, petó la teva pell de maragda,

m'entristeixo sota els teus cels grisencs.

Amb les veus dels teus ocells,

em faig el niu del meu desig.

En tu estremit de tendresa

vessament llàgrimes d'amor.

J.Plou

POEMAS

 

Hay poemas que me llenan de nostalgia

del hermoso cuerpo que abracé otro tiempo

y que aún aviva en mi memoria, inerme,

de tantos y tantos abrazos y besos.

En otros poemas, aún resuenan,

las cuentas del azar que fue mi vida

y dejan sus sonidos en la mente,

las huellas de aquel paso de la gloria.

Palabras son, pero que así me llevan

de nuevo hasta tus manos o tus labios,

de nuevo a tu cintura en donde siguen

mis sueños aferrándose...

Palabras venturosas de los versos:

vibrad ahora y espantad las penas;

traedme hasta esta alcoba de mi casa

el replandor de aquellos días celestes.

J. Plou