AQUELLS DÍES

Ai, d'aquells dies!

mai els he d'oblidar.

tot semblava abstracte,

sense forma, 

com un somni sense final.

Em trobava encallit,

la meva veu tremolava al parlar;

era com un maig sense blat,

com un jardí sense roser,

com un cigne sense estany,

com un salze sense plorar.

Només volia un matí,

sense nit ni foscor;

volia ser com el far,

que cuida a la gent del mar;

com un foc incandescent,

que no cessa de cremar.

Només necessitava,

un minúscul tros de pau.

¡Ai!, d'aquells dies...

aquells, els de la meva solitud;

aquells que veia,

per la seva absència,

la claredat;

aquells que reia,

moltes vegades,

per no plorar;

aquells que sentia,

que era la meva única veritat,

l'estar gairebé sense vida,

i el mossegar-me sense pietat ,

les paraules que deien;

el meu silenci i el meu pesar!

l'angoixade la meva ànima,

em fa mal una vegada més,

quan evoco aquells dies,

de la meva trista solitud.

Ara, tot ha canviat.

ja sé de la meva llibertat,

ja té el meu maig el seu blat,

ja té el meu jardí el seu roser,

ja té el meu cigne el seu estany,

ja li ha brollat al meu salze,

la seva esplendor per a plorar.

J.Plou