LA MUSARA

Quanta naturalesa!

Quanta joia s'amaga i quanta pena

sota la calç viva,

o florida penombra de rebost!

Poble dels alcores;

espigues blondes i sagnants flors.

Poble abandonat, petrificat

a l'alt silenci de les hores.

Indolent. Callat.

Exposat al vertigen de les aurores.

Quanta saviesa perduda,

als seus carrers d'ombra fulgent!

Hi ha calç a les parets

que fereixen els ulls amb centelleigs

vermellons. A les seves xarxes

devoren les aranyes als bells

insectes. I la tarda

vermella de nimbres o dalles, crema.

Crema la tarda i passa deixant cicatrius

i galtes lacerades.

L'església davant de l'estany!

Avenes grogues, espigades.

I el vol dels ocells fugaços.

Sense passos pressurosos,

amb les celles arrufades per la pena

torno, cautelós, a la ronda d'esvelts pins.

De nou a la sendera,

amb el desvetllament de la blanca lluna

estampada a la seda del crespó de la nit,

torno a la vida ia l'olor de l'ombra florida.

J. Plou