Sempre vinc al teu riba, vell mar,
meu vell mar amic,
per temperar el meu ànim,
sentint les teves onatges bravíos ...
La muntanya amb totes les seves grandeses,
el bosc amb els seus ocells i nius,
i els centrals i superbs pobles
no tenen el teu atractiu ...
Més que les capitals interiors
adornades amb prou feines per un riu,
prefereixo els pobles mediterranis
adormits pel són marí ...
Mar de cresta lleonada,
mar de vegades blau i de vegades tranquil;
mar com la dona, sempre voluble,
Qui no somia amb tu?
Des d'un banc de pedra de la platja
i a la mitjanit,
miro tremolar en les altures les estrelles
que em semblen punts suspensius ...
El cel és clar, com una lluna de vidre;
Allà lluny, el cel es somriu
amb els seus estels límpids,
la societat s'embriaga de licors,
de paraules sense fons ni sentit;
però tu, vell mar, el teu res vols,
continues altiu, eternament trist,
balancejant al teu onatge
les barques pescadores ...
Orgullós resongas,
jo no sé que estranys ritmes
de força i voluntat ...
Per això vinc per temperar el meu esperit
en la teva cançó, que fa olor de sals,
meu vell mar amic ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario