Dolços llavis

Es va il·luminar l'estada de la teva gràcia,

en acostar a la teva boca la meva tremolosa,

mentre per terra i cel vaig tenir l'audàcia

de tallar al roser la més preada rosa.

Què suc, digues, què suc el cor invoca

que té als teus llavis tan íntims dolçors?

Serà el nectar que les abelles busquen a les flors

i les transporten a la bresca de la teva boca?

Oh, petó! que va fer forjar els colors,

a la teva cara i boca, amb fogositat,

obrint en el més pur dels cors,

porta d'accés a l'eternitat.

El teu llavi, jardí on la febre és jardinera;

botó calent del meu llavi al límit

es van fondre al fons de la foguera

per beure's junts d'un petó l'infinit.

J. Plou