Estava en tija gentil una fina flor,
que amb delícia la brisa movia
i amb el tendre i afectuós balanceig,
en el seu bressol infantil s'adormia.
Acariciava el sol la flor naixent
amb amorós afany, i era el seu raig
tan brillant, tan pur i tan ardent
que la sumia en plàcid desmai.
la calor, era el seu aliment
les transparents gotes de rosada
que entre les ales del nocturn vent
anava plorant el sol, al seu desviament.
A la nit callada i misteriosa
el seu calze es tenyia d'or i grana
i sempre la trobava "més bella
en sortir el sol cada matí.
I quan altiu al seu zenit pujava
amb el seu alè de foc la besava
en notar que la flor que més volia
la seva essència li manava
No hay comentarios:
Publicar un comentario