Assegut a la vora del llit,
com si fos a la vora de l'abisme,
miro el terra que m'espera.
El toco amb la punta del peu,
com es toca laigua dun estany;
ho sento gelat, fràgil i ple de nusos,
com la mà dun vell amb artritis.
Dono els meus primers passos sobre la catifa.
Camino cap al mirall de l'armari,
miro la meva pal·lidesa, el meu cabell regirat,
les profundes conques dels ulls.
Fa olor de flor de taronger l'aire del dia.
El cel, d'un miraculós blau dolent,
es retalla darrere de les teulades.
El carrer és un llarg deliri cap al futur.
La casa, un globus davant d'una espina.
J. Plou
No hay comentarios:
Publicar un comentario