A tu que et diré, riu de l'ànima?
que ets càntir de la meva set!
I a tu què et diré, dona?
que et lliuro el meu cor!
Fins i tot arribaré i, entre les mans,
prendré vent i aigua, llum i terra,
i uniré els nostres noms.
Què és la nostra esperança,
que ens guanya i ens perd cada dia.
Què nostra és la tristesa,
Què nostre és el record,
que ens uneix com una abraçada.
Què nostre és el nostre amor,
amb ell estem igual que un nen
amb sabates noves.
Què nostre és el nostre món:
fet a la imatge de les nostres ànimes.
Quina meva ets tu,
quin meu el món,
que meva la meva veritat,
quan et tinc.
La meva vida comença
on comença la teva.
Cal aprendre la pau,
jo la vaig aprendre als teus ulls.
Aprendre-la i viure-la.
Jo he après a viure a la teva manera.
No hi ha pau per a qui no té esperança.
Ni n'hi ha per al llavi sense petó, i sense...
No, no hi ha pau per a l'home buit d'esperança.
Jo et dic dona, i et dic tendresa i alegria.
Oh, regió fabulosa dels teus braços!
Dóna'm la teva llum, el teu cim, el teu destí.
Dóna'm més, molt més,
doncs saps donar-ho tot a mans plenes.
Ets incalculable com un món.
I tendres i fràgil com un nen.
Em sorprens, m'acora-les,
i entre els llavis ets dòcil.
La nostra vida se suma i es desborda.
La meva ànima és completament teva.
J.Plou
