Mai veuré de nou
el veritable rostre de la meva terra:
ja vaig perdre per sempre
la mirada pura dels nens.
Quan jo era petit,
jo jugava; després tenia gana.
La meva mare tallava una llesca de pa,
la espolvoreaba de sal,
la ruixava d'oli;
Amb aquesta sal en tenia prou
per aspirar el vent de l'odissea;
hi era, amb el perfum de la mar;
amb aquest pa i aquest oli,
allà, en aquests camps de blat verd,
sota les oliveres.
Així es va agusar la fam ardent del meu cor.
Mai bastant d'aquest pa ...
Mai bastant d'aquesta sal,
d'aquest oli, mare meva !.
Amb les meves alegries,
amb les meves penes,
jo he mastegat trossos de la meva terra;
i ara ...
La línia d'on es fa la justa partida,
la línia més enllà de la qual deixo de ser jo,
per travessar l'onada ondulada dels turons,
aquesta línia està amagada,
en les branques de les meves venes,
en les fulles dels meus músculs,
a l'herba de la meva sang,
en aquesta sang verda que bull
sota els cabells del meu pit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario