Volen els fulls

Les fulles que amuntegades jeuen

a el peu d'arbre corpulent,

una ràfega de vent

escombra amb fúria major:

i a les branques, en els brucs

o en les penyes ensopegant,

van per l'aire formant

malenconiós rumor:

creuen selves, valls, rius;

i fins l'oposada ribera,

les segueixen sempre, do vulgui

la seva minva, la seva sequedat.

Pobres fulles que semblen

pels vents impel·lides,

les il·lusions perdudes

que va arrossegant l'edat!

on qualsevol es tornen els ulls,

vine aridesa i tristesa;

només dura en la mala herba;

la verdor ombrívol mes.

Els delits amb les seves flors

de ametller, neixen amb prou feines

i s'assequen; mes les penes,

no es marceixen mai.

ja l'accent de l'alosa

no sona per l'ambient;

ni en les selves, el sofrent.

Sospir de el rossinyol.

i xiula entre les bardisses

ondulant la serp,

les ones de l'estany fallida;

de la granota la ranera.

Tot preludia l'hivern,

amb els seus cabells de neu.

Amb l'hàlit que beu

al ert Septentrió:

Amb els seus pannes de gel

que, com cristal·lines toques,

cobreixen les còncaves roques

on fixa la seva mansió.

Tal a una edat de la vida

s'anuncia la vellesa erta.

Amb el cap deserta

i encanudida potser,

amb els balbs membres

i l'esperit sense empenta.