Errant pelegrí

Amb quin tendre amor,

amor de nen innocent,

empalidecía el meu front

entre gotes de suor;

alimentant la meva fantasia,

d'esperances futures,

de llum i de poesia,

De vegades recordo,

amb precisió precisa,

que en la meva edat primera;

la mirava als ulls,

amb febril desig;

avui el meu front cop,

busco les restes,

de la meva fe perduda,

per trobar-la una altra vegada,

radiant i bella,

com en l'edat aquella.

Tenia cara d'àngel

¡Válgame el Cel!

alimentava l'amor

que ara anhel;

aquella majestat

solemne i greu;

aquell pausat cant,

apareix de cop i volta,

qual dolorós gemec,

que colpeja la meva ment.

S'eleva la meva ànima cansada,

com abans ja ho feia,

vibrant, amb cordes,

de guitarra mal temperada;

una i altra vegada repetint,

la mateixa melodia ...

Amor de vida transitòria,

desig de perdurable glòria!

¡Set inextingible del desig!

¡Cel, que amb mi tenies

les millors melodies,

i avui, tan sols records ...

Es dulcifiquen les meves penes,

noto la sang en les meves venes,

com en els meus millors anys;

vull arribar fins el teu ser,

i encara que perdi el camí,

mai tornaré a ser,

un errant pelegrí.

J.Plou